L’aigua procedent de les companyies subministradores és per llei aigua declarada apta per al consum humà. A la nostra societat, de forma aproximada, consumim aquesta aigua en quantitats que oscil·len els 150-250 litres per persona i dia.
D’aquesta quantitat, una petita part es destina realment al consum humà, però aquesta no sol ser superior als 10-15 litres; és a dir, menys del 10%. La resta s’empra per a diverses activitats com rentar, regar, dutxes, etc.
Apta per al consum humà significa que l’aigua ens arriba d’una empresa subministradora i que està exempta de contaminants o, si més no, que el contingut n’és tan petit que no pot afectar de forma significativa la salut humana en cas d’ingerir-los.

De forma genèrica, aquests contaminants, els podem classificar en dos tipus:

• Contaminants microbiològics; és a dir, microorganismes patògens per a l’ésser humà. Per a això s’afegeix a l’aigua un biocida en quantitats suficients per destruir els possibles gèrmens que pogués portar l’aigua abans del seu tractament i es deixa una part d’aquest biocida com a forma de preservar l’aigua durant el seu transport fins als edificis on ha de ser utilitzada finalment. Habitualment s’empra clor a les plantes potabilitzadores i ozó en l’aigua envasada.
• Contaminants químics; és a dir, substàncies que pogués haver a l’aigua, tal com certes sals minerals (nitrats, nitrits, arseni, mercuri, etc.), pesticides diversos (herbicides, insecticides, etc.), elements radioactius (cesi, estronci, etc.), composts orgànics (dissolvents, derivats del benzè, toluè, etc.) i molts més generats per l’activitat humana des de medecines fins a adobs. Algunes d’aquestes substàncies poden produir afectació a la salut en concentracions molt baixes que oscil·len des d’uns pocs mil·ligrams per litre fins a alguns nanograms per litre. El seu efecte tòxic pot ser immediat, com en el cas d’alguns metalls pesants o bé poden mostrar-se al cap de molt de temps com en el cas dels disruptors hormonals.

Tornant a l’aigua que arriba als habitatges procedent de les plantes potabilitzadores, podríem estimar que aproximadament un 60% s’empra per a diverses aplicacions com podrien ser neteja domèstica, higiene personal, rec en general, etc.
De forma majoritària aquesta aigua no precisaria estrictament que fos apta per al consum humà llevat del delicat cas de la higiene personal, en què part d’aquesta aigua (especialment en el cas dels infants) podria ingerir-se accidentalment. De qualsevol manera una aigua “raonablement” neta, podria ser emprada per a neteja i rec sense precisar d’una potabilització prèvia. En general, a aquest tipus d’aigües, sense contaminació fecal, se les acostuma a denominar aigües grises.

Per últim, prop del 20-30% de l’aigua que entra en un habitatge se sol emprar en els inodors per a l’eliminació de l’orina i la femta. Aquesta aigua és la que porta un elevat grau de contaminació bacteriològica, sent patològica per a l’ésser humà. Acostumem a nomenar aquestes aigües com a aigües negres.

Habitualment als habitatges el 100% de l’aigua que hi entra, aigua apta per al consum humà, acaba convertint-se pràcticament en la seva totalitat en aigües negres sense reutilització en cap dels processos intermedis.

Les companyies subministradores podrien proveir dues qualitats diferents d’aigua, una apta per al consum humà i una altra per a inodors, rentar, regar, etc. Això implicaria que sols una petita part de l’aigua que se subministra incorregués en l’alt cost que suposa el tractament de potabilització. Com a contrapartida, aquesta duplicitat d’aigües comportaria un estricte control per evitar la possible barreja o confusió entre totes dues.
Aquest concepte de separativitat s’està debatent profusament en els nostres dies per tal d’avaluar-ne els avantatges i els inconvenients. Són bastants les parts implicades i el procés pot ser lent, tot i que no dubtem que a la llarga serà una realitat. És quelcom similar al que ocorre en moltes de les nostres poblacions, en les que el rec i la neteja es realitzen amb aigua sense potabilitzar. Aquest procés s’ha estès ja fa anys i tot i que té certs paral·lelismes amb l’aigua dels habitatges, a ningú no se li escapa que la seva implementació és molt més senzilla.
Tornant al present, les aigües procedents de dutxes, banyeres i rentamans, són aigües habitualment molt netes, que acostumen a representar prop del 40% del total de l’aigua consumida en una llar. Actualment, pel fet d’haver tan sols un circuit de desguàs, aquestes es barregen amb les aigües negres procedents dels inodors. Imaginem un edifici d’habitatges en el que aquest tipus d’aigües fos recollit per un circuit independent de desguàs i emmagatzemades en la part més baixa de l’edifici.

En aquest lloc, i amb un mínim tractament, podrien tornar a ser bombejades cap a cadascun dels habitatges a través d’una instal·lació (independent de la de l’aigua apta per al consum humà), que subministraria aquesta aigua a les cisternes de l’inodor i rentadora a cost zero per als seus habitants. En cas que això es desitgés, podria subministrar també aigua a una aixeta especial per a presa d’aigua de neteja de terres o espais susceptibles de poder aprofitar aquesta aigua.

Aquesta decisió implica el doble circuit de desguàs i subministrament a l’interior de l’edifici, convenientment senyalitzat per evitar possibles confusions. Pràcticament la totalitat d’aquestes instal·lacions serien reaprofitables en el cas hipotètic d’una futura separativitat d’aigües subministrades per companyies potabilitzadores. Aquest tipus de projecte és molt més viable a curt termini que el subministrament de dues xarxes d’aigua independents, ja que dependrien gairebé de manera exclusiva de la propietat de l’edifici i no suposarien implicacions sanitàries més generals. Per aquest motiu està sent recomanat per molts municipis i, en algun d’ells, reglamentat a les seves ordenances, com d’obligat compliment en algunes edificacions noves. Les primeres ordenances en aquest sentit impliquen l’obligatorietat en edificis a partir d’un determinat nombre d’habitatges o altres paràmetres, sense que es concedeixin els permisos preceptius d’obres si en el projecte no s’hi inclou el sistema de reutilització d’aigües.